Avui, el meu avi fa setanta-tres anys. El meu avi està bé de salut, mira la tele, llegeix el diari i de tant en tant, s'entreté amb algun llibre. L'única dolença que té, a part de la vellesa, és un dolorós dolor a la cama esquerra; és per això que fa temps que no treballa a l'hort.
Vaig pensar, dies enrere, que un fet com aquest -em refereixo a fer setanta-tres anys- era un esdeveniment digne de ser celebrat. Aquesta celebració consistiria en anar a dinar a cals avis, a Torroella de Fluvià.
Per donar un aire més festiu a la diada aniríem a buscar uns xuixos de crema -dels que li agraden a l'avi- amb les corresponents espelmes, a la pastisseria "Maia" de Figueres.
Aquest matí, a les deu, li hem portat un magnífic regal. Era una dessuadora que li serviria per protegir-se del fred de l'hivern. Més tard, a quarts de dues del migdia, tots plegats, hem començat a preparar la taula. Làvia havia preparat diferents menjars i els altres els posàvem a taula. La taula estava ben plena, magnífica, brillant. Tot seguit va començar el gran dinar.
 |
| Ramón Plujà Fábregas. ( 7 anys) |
En finalitzar l'esdeveniment, tothom va tornar cap a casa, menys la meva mare, les meves germanes i jo, que ens vam quedar a dormir a cals avis.
El meu avi ha tingut una vida plena, tot i que no ha inventat res d'important. Ha estat una persona normal i corrent. Ell, com milers de nois, ha representat un tipus callat d'home, ben educat, simpàtic, religiós i de conviccions morals fermes.
En quedar-nos sols, he agafat una llibreta i un bolígraf i li he demanat que m'expliqués com havien estat els seus setanta-tres anys de vida. Semblava com si l'avi, un senyor de Torroella de Fluvià, estigués esperant les meves paraules. Amb gran tranquil·litat, com l'aigua clara que brolla per la muntanya, m'ha dictat tot això que vosaltres ara llegireu.
